Entrevista a: Jordi Isern, director de l’IEEC

El repte futur de l’astrofísica és guanyar terreny en tecnologia

El director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IECC), Jordi Isern, porta tota la seva vida professional estudiant els fenòmens que es produeixen a l’espai i que ens donen informació sobre l’origen i les propietats de l’univers. Enguany ha estat guardonat amb la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic. Aquesta distinció, instaurada per la Generalitat de Catalunya el 1982, vol reconèixer a persones que, com ell, han contribuït de forma destacada al desenvolupament de la ciència i la tecnologia a Catalunya.

El passat mes de juliol li van concedir una medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic. Què representa per a vostè aquest reconeixement?

D’entrada ha estat una sorpresa donat que no m’ho esperava, i després, un gran honor. Em sento molt agraït per aquest premi que reconeix la tasca de recerca duta a terme durant tots aquests anys al capdavant de l’IEEC. Aquest guardó distingeix els mèrits de persones que han contribuït a l’avenç de la ciència i la tecnologia catalanes i això m’omple de satisfacció.

El passat mes de juliol li van concedir una medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic. Què representa per a vostè aquest reconeixement?

D’entrada ha estat una sorpresa donat que no m’ho esperava, i després, un gran honor. Em sento molt agraït per aquest premi que reconeix la tasca de recerca duta a terme durant tots aquests anys al capdavant de l’IEEC. Aquest guardó distingeix els mèrits de persones que han contribuït a l’avenç de la ciència i la tecnologia catalanes i això m’omple de satisfacció.

Per què va decidir dedicar-se a la física i en concret a la física de l’espai?

La meva vocació em ve de relativament jovenet. De fet, em va sorgir a partir del moment en què vaig llegir al diari el descobriment dels púlsars, els estels de neutrons que emeten radiacions periòdiques, impulsos de radiació electromagnètica a intervals regulars induïts pel seu intens camp magnètic. Recordo que estava acabant el batxillerat i em preparava per començar la llicenciatura de física quan els mitjans de comunicació especulaven sobre l’origen d’aquest fenomen, quan encara no sabien que es tractava d’un púlsar. El senyal del primer púlsar descobert es va anomenar LGM-1, de l’anglès Little Green Men, ja que al principi es va creure que era un senyal emès per alguna forma de vida extraterrestre. Aquest fet em va resultar sorprenent. A més, em vaig dedicar a llegir novel·les de ciència ficció de l’època que encara van fer créixer més la meva passió per l’astronomia.

L’IEEC està connectat a l’Anella Científica des de la seva posada en marxa. A més, també ha usat la infraestructura de supercomputació del CSUC en diversos projectes. Com valora aquesta col·laboració?

La valoro molt positivament i n’estic molt satisfet. Des de la fundació de l’IEEC, la col·laboració amb el CSUC ha estat molt estreta, fins i tot físicament, ja que tenim les seus socials al mateix edifici i fins i tot hem compartit instal·lacions per exemple quan vam fer un màster en teledetecció. El CSUC sempre ens ha proporcionat la connexió a la xarxa a través de l’Anella Científica, així com el recolzament necessari. També hem usat la infraestructura de supercomputació per fer simulacions i analitzar les dades obtingudes dels nostres projectes. Vam començar a calcular en un Cray X-MP/14, basat en processadors vectorials amb una potència de càlcul de 0,24 Gflop/s. Tenia una sola CPU a 167 MHz amb 32 MB de memòria principal. Ara, amb els supercomputadors del CSUC ens connectem de forma remota i realitzem càlculs molt potents en poc temps.

Quins reptes creu que ha d’assolir la recerca en astrofísica en els propers anys?

L’astrofísica a Catalunya té una llarga tradició que ve de principis del segle XX, quan es va construir l’Observatori Fabra, un dels més potents d’Europa després de la seva inauguració. La guerra civil i la manca de recursos van fer que no anés endavant. Però tot i així, hi havia un nivell extremadament bo. Des de l’Observatori es va descobrir l’existència d’una atmosfera a Tità. Després, a la fi dels anys 70, la recerca es va reactivar i ara l’astrofísica catalana torna a estar al capdavant. Actualment l’IEEC està entre els millors instituts del món, per exemple sobre 2.000 instituts europeus i, en alguns paràmetres, ha sortit valorat com el 8è millor. Per tant, està molt ben situat.

Per tant, l’astrofísica ha de consolidar els aspectes científics i fer-los créixer per utilitzar-los com a inspiradors de noves tecnologies amb conseqüències economicoindustrials. Fer-ho demana molt més recursos i inversió per part dels governs, esperem poder aconseguir-la.

Comparteix